Reichstagsakten Mittlere Reihe. Reichstagsakten unter Maximilian I. Band 9. Der Reichstag zu Konstanz 1507 bearbeitet von Dietmar Heil

[1.] Vortrag Querinis an Kg. Maximilian: Dank für das bekundete Wohlwollen gegenüber Venedig, Glückwunsch zur Übernahme der Statthalterschaft in den Niederlanden durch Ehgin. Margarethe, Erneuerung des Vorschlags zu einem Bündnis zwischen dem röm. Kg., Frankreich, Spanien und Venedig, Mitteilung über die Abfertigung einer venezianischen Gesandtschaft nach Frankreich und Rechtfertigung des Verhältnisses Venedigs zu Frankreich; [2.] Ansprache Kg. Maximilians an Querini: Bekräftigung seiner Absicht zum Vorgehen gegen Frankreich mit Hilfe der Reichsstände zum Schutz Genuas und des Hl. Stuhles, Aufforderung zur Anheimstellung des Streites Venedigs mit dem Papst an ihn; [3.] Zusage Querinis zur Berichterstattung an den Dogen, Begründung der Rechtmäßigkeit des venezianischen Besitzes von Rimini und Faenza, Verteidigung gegen Vorwürfe hinsichtlich des Verhältnisses zu Frankreich; [4.] Erwiderung Kg. Maximilians: Beteuerung seiner guten Absichten bezüglich Italiens und Bekundung seines Willens zum Schutz des Hl. Stuhles vor Frankreich sowie zur Bewahrung der Kaiserkrone für das Reich; [5.] Eröffnung der RT-Verhandlungen über den Romzug vor der Ankunft Kf. Friedrichs von Sachsen; Verhältnis der in Konstanz anwesenden und vertretenen Reichsstände zum Kg.; [6.] Geschäftsordnung des RT; [7.] vertrauliche Mitteilung des spanischen Gesandten über eine Einigung mit Kg. Maximilian bezüglich Kastiliens.

Konstanz, 3. Mai 1507.

Venedig, BM, Cod. marc. ital. VII/989 (= 9581), fol. 22–23’ (ital. Kop.; Postverm.: Per eundem cursorem [Baronem]) = Textvorlage A. Venedig, BFQS, Cl. IV, Cod. V (= 769), fol. 93’-95’ (ital. Kop.; Postverm. wie A) = B.

Teilregest: Erdmannsdörffer, Depeschen, S. 63. Auszugsweise referiert bei: Brunetti, Vigilia, S. 25f., 27.

[1.] /22/ Serenissime princeps etc. Terzo dì [1.5.] per Zuan Mato, corier, ricevi cum la solita mia reverentia lettere dela sublimità vostra de 22 del pasat[o]1. Le qual diligentemente lecte et ben intese, andai heri [2.5.] matina alla maestà cesarea et trovai che l’era reducta in consiglio cum li principi del’Imperio. Dapoiché la fu uscita, retirat[o] cum lei in una camera a parte, la ringratiai primo per nome de vostra sublimità del paterno animo suo verso quel illustrissimo stato, accertatoli per relatione del m[agnifi]co messer Piero Pasqualico, d[ottore] et c[avaliere], et per mie lettere. Deinde me congratulai deli felici succesi de sua fiola madama Margarita. Ulterius justificai la proposition dela liga cum Franza et Spagna fat[a] per vostra sublimità alli dì passati, cum ogni sincerità, exprimendoli qual sia la causa che la non è discesa a nova intelligentia per reputarsi più che unita cum sua maestà. Et demum li significai la deliberation della illustrissima signoria vostra de mandar soi oratori alla christianissima maestà, della qual cossa hebe apiacere esserne avisat[o] per lei et not[o] le parole dela sublimità vostra che dice questo etiam non potrà, se non conferir alle cosse che /23’!/ possono occorer.

[2.] Et disse a questa parte, purché la signoria non mandi a salutar el re de Franza come patrem Italiea, imperator et suo signor, poi mostrò haver molto grate le humane parole et oblatione, quantumque generale contenut[e] in dicte lettere.

Et disse: Ambassator, tutavia semo stat[i] cum li principi nostri su le cosse de Italia et su far una proposition alla signoria vostra, ma poiché havemo alditt[o] quanto ne havete ditt[o] per suo nome, saremo un’altra volta su questa materia et vi faremo intender quanto li havet[e] a scriver per nome nostro che credo sarà in substantia rechiederla che la se debi dechiarir se la vol esser insieme cum nui a cazar Francexi de Italia. Perché semo in de[li]beratione de volerlo far in ogni modo, o soli, o acompagnati, et de ajutar Zenoa et el pontifice, non per la persona sua, come altre fiat[e] vi ho ditt[o]2, ma per non lassar condur quella sede fuora de Italia. Et speramo poter mandar ad executione questo nostro desiderio, per esser l’Imperio potente a mazor impresa. Preterea disse che, non essendo cossa che più possi ingrandir el re de Franza in Italia che le differentie, sono tra el pontifice et quel senato. Desiderio del’Imperio sarìa che vostra sublimità se contentasse remetter in sua maestà tal differentie et se unisse cum la sanctità pontificia et loro, ut supra; et quando la non lo vogli far, sono disposti, cum acordo de Franza, ruinar Italia tuta in un tract[o], et tocha a chi se voglia, poiché cossì vorranno li signori che lì sono.

[3.] Respusi che, anchorché debit[o] mio sia aldir reverentemente quanto me diceva la maestà soa, et el tut[o] poi scriva a quel excellentissimo senato, tamen per la baldeza, la me havea dat[a] apresso si, non volea restar de affirmarli questo che la illustrissima signoria vostra non reputava haver cum el pontifice alcuna differentia dal canto suo, per la qual habia a nasser un simel iuditio, perché se alcuna cossa tenia vostra sublimità ch’el pontifice pretendesse fusse sua, la la teniva justamente per haverla acquistat[a] justo titulo et per esserli poi confirmat[a] /23!/ cum expresso consensu dela beatitudine sua. Quant[o] veramente specta alle salutatione che sua maestà forsi jocando dicea non si dovesse far da nostri ambassatori al re de Franza, l’accertava che quel excellentissimo stato non ha mai salutat[o], né è per salutar alcun per suo signor, nec etiam cognosce altro imperator de’ Christiani che sua maestà cesarea, cum la qual vostra sublimità è per procieder sempre cum quella observantia et sincerità che ricercan le paterne demonstration che fin q[ui] la maestà sua ha usato verso lei, extendendomi cercha ciò cum molti humani et r[everen]ti termini.

[4.] Replicò: Quello che jo desidero insieme cum lo Imperio è tut[o] per beneficio de Italia, et azò che la sede apostolica non sia portata in Franza cum la corona imperial che se altro non fosse ch’el particular beneficio de papa Julio rendetive certo che pocho se curessamo. Et cum questo me licentiò.

[5.] Jo son affirmato per piùi vie fidedigne che la cesarea maestà procul dubio è per poter disponer de questa dieta quanto lei istessa vorà et che sia vero che asai la se ne fida, et promette, se vede che cossì, come era opinion de ogniuno che sua maestà dovesse principiar a proponerli materie de pocho momento, l’ha inconminciat[o] dala più importante, videlicet da tuor la impresa de Italia. Et non ha volut[o] expetar ch’el zonza il duca de Saxonia, elector, de chi molto non se fida, né li altri che restano a venir, parendoli che cum questi che ce sono poter far più a suo modo. Perché, inconminciando dali electori, el Treverense è sua creatura et electo per la maestà sua, et medesimamente il Brandiburgense. El Maguntino non sa che far per farli cossa grata, perché el non ha anchora havut[o] la investitura del suo episcopato. El Coloniense se atrova in grandissime litte et controversie cum la sua terra et non ha altra speranza che nel re de’ Romani.3 Ha mandato in loco suo un zentilhomo4, gran servitor de sua maestà che non uscirà de soi comandament[i]. El Palatino, per esser un pocho in suspecto, non è sta’ citato alla dieta, n’è datoli loco cum dir che l’è sta’ rebello del’Imperio. Li /22’!/ principi veramente sono per la mazor parte episcopi et electi da 3 o 4 in fuora tuti dala maestà prefacta; et quelli che sono laici sono zoveni et desiderosi de novità. Deli nuntii dele comunità non dico, perché non sono per dissentir dal suo re, maxime non havendo alcun signor de reputation da seguir che fin qui mostri contrariar al re. Et in questo modo non è maraveglia, se sarano d’acordo.

[6.] Et azò vostra sublimità intenda la maniera, cum che se governano: La dieta è divisa in tre voce: la prima è deli sei electori insieme cum el re, la secunda li principi laici et ecclesiastici, la tertia le comunità dele cità imperial. Et li piùi electori de una opinion fanno una voce, li piùi principi fanno l’altra et cossì le piùi comunità. Et dapoi do de queste tre voce pono far deliberation, la qual ogniun è obligato ad exequir, sì queli, sono stati de opinion, come queli, non sono stati, et sì li absenti come li prexenti, ciascun per la parte sua.

[7.] El nuntio del serenissimo re de Napoli, che questi zorni è stat[o] in molti strecti parlamenti cum la maestà cesarea, me ha ditto sott[o] gran credenza che l’ha tandem havut[o] da lei che l’è contenta la maestà chatolica governi el regno de Castiglia per li comuni nepoti [Ehgg. Karl und Ferdinand], come l’afferma voler far, ricomandandoli li amici che forno del q[uondam] re Philipo, suo fiol, et che per amor suo li pardoni ogni injuria et non cerchi vendeta sopra loro. Ben dice che la prefacta cesarea maestà li ha proposto che la vorìa venir a mazor et piùi particular intelligentia cum el suo re.

Anmerkungen

1
 Die Weisung des Dogen vom 22.4. umfaßte folgende Punkte: Mitteilung über die Relation des zurückgekehrten Gesandten Pietro Pasqualigo mit Bekundung des Wohlwollens Kg. Maximilians gegenüber der Signorie, Übermittlung des Glückwunsches Venedigs zur Übernahme der Statthalterschaft in den Niederlanden durch Ehgin. Margarethe, Begründung des Kg. Maximilian vorgeschlagenen Bündnisses [zwischen Frankreich, Spanien, Kg. Maximilian und Venedig] mit dem Nutzen für Venedig und der Erlangung von Ruhm und Ehre für den röm. Kg., Beteuerung der Freundschaft Venedigs zu Kg. Maximilian und Mitteilung über die Abfertigung einer venezianischen Gesandtschaft zum am 16.4. in Asti eingetroffenen frz. Kg. (2 sinngemäß übereinstimmende Entwürfe, jew. ital. Kop.; AS Venedig, Senato, Deliberazioni (Secreta) 1507–1509 (reg. 41), fol. 21’ (Randverm.: ser Andreas Venerius, consiliarius. Verm.: De parte: 88.); 21’-22 (Randverm.: ser Franciscus Tronus, ser Petrus Duodo, ser Dominicus Trevisanus, eques, proc[urator], ser Aloysius Venerius, sapientes consilii; ser Francesco Orio, ser Hieronimo Quirino, ser Petrus Victurio, ser Aloysius de Priolis, ser Petrus Lando, sapientes t[erre] firme. Verm.: De parte: 78. De non: 3. Non sync[eri]: 2.).
a
 Italiae] In B: patriae.
2
 Nr. 32 [Pkt. 2 – Gleiches müsse ... Schritte tun.].
3
 Tatsächlich war der Konflikt Ebf. Hermanns mit der Stadt durch den Vertrag vom 25.4.1506 bereits beigelegt. Vgl. Fuhs, Hermann, S. 373–375.
4
 Gemeint ist der Kölner Subdekan Johann von Reichenstein [Nrr. 719, Anm. 12; 720, Pkt. 2].